Veure la realitat des d’un altra perspectiva

Ja fa molt de temps que he deixat de banda aquest xicotet bloc amb les meves reflexions. Afortunadament és la vida la que me impedeix deixar una sola estona lliure per poder reflectir les meves vivències en algunes línies. La vida en el darrer any ha pegat moltes voltes, i és que he estat vivint en tres llocs diferents del vell continent. 

La primera part de l'any la vaig passar a Irlanda, una meravellosa illa que amaga un gran patrimoni cultural i paisatgístic impressionant. Va ser la primera vegada que vaig deixar la meva casa per anar a viure a un altre lloc i estudiar en una universitat diferent. Els mesos que vaig passar allí van ser increïbles, ple de molt bona gent de arreu del món i la resta del territori espanyol. Noves cultures i formes de vida que fan obrir la teua ment i veure la realitat amb els teus propis ulls. 

El meu primer propòsit era poder aprendre a moure'm en la llengua anglesa, una llengua que lamentablement la tenia molt fluixa i hem resultava costós utilitzar-la. Poc a poc, anant a la universitat, viure el dia a dia i conviure amb una parella polonesa i un alemany hem va ajudar prou a aprendre'n un poc més d'ella.

Però el mes important que vaig aprendre en aquella terra no va ser una nova llengua, sinó que vaig aprendre a multiculturitzar-me. Mai podria oblidar una bona vesprada amb uns amics turcs prenen un té o una bona festa polonesa amb vodka. Parlar i parlar del món i de la seua i la teua cultura, la teua llengua o si és el cas la seua religió. Anar amb els col·legues a un bon Pub irlandès i fer-te una bona pinta de Guinness era ja tradicional entre nosaltres mentre escoltàvem música irlandesa amb versions de The Dubliners i mai oblidant aquella cançó que tant hem fascina, Whisky in the jar. Una costa impressionant amb uns poblets pescadors que feien la seva vida, parcs naturals amb uns llacs impressionants que et deixen amb la boca oberta o el encara persistent problema que hi ha en Irlanda del nord entre catòlics i protestants, o més ben dit, independentistes (catòlics) contra unionistes britànics (protestants) amb un mur de 11 metres que a partir de les 20:00 hores els separa fins al dia següent.

A l'estiu vaig tornar al meu volgut poble, Orpesa, on vaig estar treballant i estudiant tot un estiu per tirar endavant i poder continuar en aquesta vida, on pràcticament els moments de oci van ser nuls, encara que vaig tornar a estar en companyia de la meua gent, la gent que estime.

A partir de Setembre, després de finalitzar els examens, vaig vindre a Portugal, exactament a la seua capital, Lisboa. El temps aquí ha passat molt ràpid, i en poc de temps tornaré a la meua terra per poder concluir els meus estudis i saber que hem depara el futur. 

Al igual que en Irlanda, la vida multicultural també està en Lisboa, amb una llengua desconeguda totalment per mi en un principi, però que afortunadament si saps castellà i valencià és molt més fàcil de conèixer-la i poder parlar i entendre en molt poc de temps. Això si, en tres mesos en Espanya crec que vaig parlar anglès en el càmping que estava treballant amb alguns turistes europeus, però fora d'aquest recinte no vaig escoltar una sola paraula anglosaxona, cosa que ens diferencia molt de Portugal, on les series i pel·lícules són en versió original i no es fan patètics doblatges, on pots anar pel carrer i preguntar en anglès i que et responguin sense cap problema, amb una universitat on tots els professors tenen coneixements d’anglès i s'imparteix un gran nombre d'assignatures en aquesta llengua, crec que podríem prendre exemple en aquest sentit del país veí.

Pel que fa a la pròpia Lisboa no tinc paraules, perquè hem pareix la ciutat més bohèmia i encantadora que he vist fins el moment. Començant pel barri de Alfama, caminant per la zona de Betlem i prendre uns típics pastissos de nata, visitar Sintra, recórrer carrers plens de tendes de discos musicals, veure la Praça do Comerço amb la posta del Sol i de fons el pont del 25 d’Abril crec que són coses que no tenen preu, i que molt poques ciutats del món poden tindre. Lisboa és simplement meravellosa.

Però una vegada més hem quede amb la gent, perquè no hi ha res mes bonic en aquesta vida que conèixer gent de arreu del món. Saber que els musulmans si que poden veure alcohol, saber que el 99% dels joves italians odia a Berlusconi, saber que Alemanya no és el paradís que vol vendre la premsa internacional, descobrir que el vodka és només pels polonesos, assabentar-te de que Castelló és coneguda per la resta dels espanyols per un aeroport sense avions i un senyor que sempre li toca la loteria... El que puc extraure d’aquest any és molt important, i es que abans de parlar d’algun tema ens tenim que informar moltíssim i si es possible viure al costat del problema a tractar, mentrestant, els polítics no saben que fer, o tal volta sí, veure la realitat des d’un altra perspectiva.

Patrimoni dels regidors i regidores d'Orpesa. Realitat o ficció?

Crisis, paro y frustración

Uno para a ver las cifras de paro que rondan nuestra población y, cuanto menos, son alarmantes. En Orpesa, cuando teníamos aquel alarde de crecimiento y prosperidad por el boom inmobiliario, eran pocos los que preveían un futuro muy agrio para la ciudad. El Ayuntamiento de Orpesa vivía en un mundo oscuro donde había grandes ingresos y un aumento demográfico que subía como la espuma.

Al igual que el crash del 29, en 2008, la economía mundial sufrió un gran revés que muy pocos pudieron soportar. Esta nueva crisis, nombrada por algunos crisis NINJA, cuyo significado anglosajón es no income, no jobs, no assets, que traducido y resumido quedaría como que si no hay ingresos en las empresas, no hay trabajo para las personas y, por tanto, no habrá para comprar activos (propiedades).

Cualquier persona a estas alturas sabe de qué pié se cojeaba en Orpesa y, por supuesto, en el resto del país. Este pie que ahora ya no tiene arreglo es la construcción desmesurada y sin control. Inmediatamente se vio cual era la verdadera economía que nos distinguía del resto del mundo, porque una vez los bancos cerraron el grifo, la venta de viviendas cayó inmediatamente, con lo cual, venía acompañado de un despido masivo de toda aquella gente del sector de la construcción, que no era, ni mucho menos, pequeña.

Las nuevas ofertas turísticas, unos destinos que cada vez eran más atractivos y competitivos, parecían no importarle demasiado a los gobernantes de este país y, en exclusiva, a este pueblo. Dedicamos todo nuestro esfuerzo en hacer grandes edificios de apartamentos que apostaban por un turismo que se alejaba bastante de la hegemonía orpesina, una hegemonía que apostaba por el turismo de calidad y de futuro.

Ahora mismo lo que tenemos en Orpesa es bastante más diferente a algunas de nuestras poblaciones vecinas. Por ejemplo Benicàssim, este pueblo vecino, que también apuesta por el turismo, con un censo de 18.000 habitantes, casi ocho mil personas más que Orpesa, tiene menos parados. Estas cifras son para estudiarlas y no para quedarse viendo como pasa el tiempo. Como podemos observar en el gráfico, el paro anual ha subido un 10,6% este año, y en Noviembre casi 4 puntos.

De aquellos escasos dos mil vecinos que formaban parte de Orpesa no hará más de diez años, pueden echar la vista atrás y ver que se ha ganado y que se ha perdido. La tranquilidad, la confianza, los niños por las calles… no eran demasiados los servicios que se tenían, pero eran los suficientes. Ahora se pasa a tener una ciudad, perdiendo todas aquellas virtudes, cosa que es normal de pasar de pueblo a ciudad, pero ¿Dónde están los beneficios que reporta vivir en una ciudad? Un servicio médico deficiente, una piscina municipal que no llega, unos alumnos que han tenido que estar en aulas prefabricadas durante años, no hay cines, teatros, una biblioteca con horario de mañana o de tarde, servicios de transporte público que son para llorar, un patrimonio cultural descuidado... Todas y cada una de estas cosas son las que nos hacen grandes como ciudad, como atractivo turístico y como garantía de futuro.

Cuando las barreras te impiden el paso

Eso fue lo que me pasó el domingo 17 de Octubre de 2010 cuando venía de tomar una copa de Benicàssim con mi chica. Decidí volver por la costa y contemplar el mar y aquella adorable zona de La Renegà que tanto me enamora. Al llegar a la altura de Platgetes, para sorpresa mía, me di cuenta de que las barreras de acceso a dicha urbanización estaban bajadas, cosa que me sorprendió, ya que desde 2005 esta zona es de titularidad pública.

Intente acceder al interior de la urbanización, y cuando llegue a la altura de la caseta del vigilante de seguridad éste salió de su guarida. Me preguntó que donde iba, cosa que nunca me suele preguntar un desconocido cuando voy por la calle, pero sin importarme responderle, le dije que iba a dar un vuelta por las calles de Platgetes. Se quedó mirándome de forma extraña, suponiendo que no era el típico turista que se había equivocado de calle. Su respuesta fue clara y tajante, diciéndome que no podía acceder.

Sinceramente, me quedé bloqueado y sin palabras, y como ya he dicho, no era habitual que los desconocidos me preguntaran donde me dirigía, pero lo que nunca me había dicho nadie, era que no podía pasar por una calle pública, y en todo caso, me lo podría decir una autoridad. Después de mi período de bloqueo mental, decidí responderle que aquello era público, y a menos que fuese una calle peatonal, no podía impedirme el paso. Respondió que si era público, notando que aquel señor era la simple marioneta que cumplía órdenes de sus superiores.

Dejé de entablar la conversación con el guarda de seguridad, pues él no es culpable de nada, y no podría solucionar nada de ninguna de las maneras hablando con él. Decidí realizar una llamada a un hombre del pueblo, y que desafortunadamente para él, siempre le toca estar a disposición de muchos cuando hay un problema en Orpesa, pero no piensen que éste es el alcalde, ni mucho menos, es Josep Lluís Romero, portavoz del grupo local de BLOC d’Orpesa en el ayuntamiento, hombre de confianza y que es sabedor de muchos temas de este calibre.

Mantuve una conversación con Josep Lluís, diciéndome que no era el primero que le llamaba, tenía la opción de llamar a la Guardia Civil, y que vinieran hasta el lugar de lo acaecido. Lleno de ira, puse la marcha atrás y me fui de aquel lugar que aun olía a azufre.

Pasado un tiempo, y ya más tranquilo, recordé aquel escrito que envió el Jefe Provincial de Costas, Ignacio Gil, al ayuntamiento de Orpesa el pasado 16 de Septiembre. En aquel informe, se obligaba al alcalde a cumplir la Ley Reguladora de Bases del Régimen Local, comunicando a la comunidad de propietarios de la urbanización Platgetes que debían retirar los carteles persuasivos de propiedad privada, el puesto de vigilancia y nuestras apreciadas barreras.

Por lo visto, el alcalde de Orpesa se ríe del Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino, y peor aún, se ríe de los propios ciudadanos de su villa. El alcalde, en su escrito a la comunidad de propietarios, sólo incluía que se retirasen las señales de propiedad privada, olvidándose en el mismo del puesto y las barreras. Aun así, Costas arremete contra el alcalde diciéndole que “el reglamento establece unas determinaciones para garantizar el acceso público a la ribera del mar (artículo 52,2 del Reglamento)”.

Unas últimas declaraciones de Rafael Albert, el alcalde de Orpesa, fueron que obligó a la comunidad de propietarios de Platgetes a instalar unos pulsadores para todo aquel que quisiera pasar. Desde mi punto de vista, una ofensa hacia la libertad de circular por las vías públicas, primero porque puede confundir a ciudadanos que no conozcan esta lamentable situación, y segundo porque ralentiza considerablemente la circulación de vehículos por la calzada, ¿se imaginan tener que bajar de sus coches en plena carretera para abrir una barrera y poder seguir circulando? De todas formas, ¿dónde están los pulsadores?, tal vez se deba instalar un mapa en busca del botón, así como aquellos piratas en busca de tesoros, pero creo que el tesoro no está. Señor Albert, cumpla la ley, y no hará falta ningún tipo de mapa.

Sis a ú

Estava escoltant el Barça-València per Catalunya Ràdio, ja que al País valencià està censurat TV3, i lamentablement Canal 9 és un canal que deixa molt que desitjar, quant de colp tampoc el podia escoltar per aquesta ràdio, possiblement un error tècnic, no vull malpensar. He avançat un poc i he sintonitzat RNE quant ja estaven en els minuts de descompte, el resultat final, 2 a 1 a favor del de la ciutat comtal.

He decidit engegar la televisió novament, ara ja podia veure TV3, cosa freqüent, ja que quant finalitza el pertinent esdeveniment esportiu que també es televisa per Canal 9, aquests últims li tornen a donar al ON per TV3, tal volta serà per dir que han tingut la quota de pantalla més alta, no ho sé. He anat canviant de canal, passant per La Nória, una entrevista a un empresari hostaler en CNN+ fins que he arribat a Intereconomía amb el programa Más se perdió en Cuba, no sé si durant la dictadura de Batista o la Revolució cubana, necessitaria fer un ample anàlisis.

Com que el debat que estaven fen a Intereconomía era del meu gust, he decidit quedar-me una estona mirant i escoltant tot allò que es cuinava allí dins. Concretament estaven parlant de Catalunya. En els meus deu o quinze minuts que he estat allí pendent, corria pel meu cos una estranya sensació de nàusees, no podia seguir amb aquella espècie de galliner anticatalanista. Més concretament era un 6 contra 1, aquell genet solitari hem feia llàstima i tot, des d’ací felicitar a tots aquells valents i valentes que són capaços d’anar a aquesta emissora.

Els temes tractats sobre Catalunya, com no, han sigut l’estatut, la retolació en català, l’escola en català i com no, el nacionalisme català. Aquest últim tema, sempre hem sorprèn, el nacionalisme, una paraula tan odiada pels espanyolistes. Abans he fet referència a anticatalanistes, és a dir, nacionalistes espanyols, digueu-lo com vulgueu, però així és. Pareix ser que els nacionalistes només siguen els bascs, gallecs o catalans, i no és ni molt menys així. Qui és el valent que hem diu que el Partit Popular no és nacionalista? I ben nacionalista que és, però espanyol. Col·laboradors i col·laboradores de Más se perdió en Cuba, no vos desprestigieu tant, no vos insulteu tant, per favor, no sigueu com un jueu donant suport al règim nazi. Demane al senyor Gabilondo, ministre d’educació, que en l’escola s’ensenye que és nacionalisme.

Finalment, quant ja no he pogut suportar més la situació, ha sortit un altre col·laborador de la dreta del presentador, que ha sigut donat a conèixer com un home seguidor de les costums catalanes. M’ha sorprès ja que ha començat a parlar un català molt curat i correcte, millor que el de Montilla, i segons s’ha dit, mai ha estat en Catalunya ni s’ha comunicat en catalans, només llegint i mirant programes de televisió en català. Sorprès per una banda per escoltar 5 segons parlar en català a Intereconomia, i més sorprès encara per parlar eixa llengua sense xafar aquella terra. Però no ha finalitzat aquí, quant s’ha ficat a parlar castellà aquest home m’ha recordat al veí de baix del meu mas quant parla en mon tio, un tio manxec, és a dir, castellanoparlant. Tota la vida estudiant anglès, i no entenc com puc desconèixer-lo tant, i aquest home vivint en Madrid i escoltant TV3 és un crack del català. Tot ha quedat amb la discussió de la imposició del català i ixes tonteries, però del que n’estic ben segur és que jo aquí no puc veure TV3 per culpa dels meus governants defensors de la llibertat d’expressió.

Lluita per la paraula llibertat

En els darrers dies l’ambient està prou tens, i això m’agrada. Els medis de comunicació, la gent, els animals, tots estan braus. Al parèixer, tot està condicionat per una votació en el parlament de Catalunya.

La decisió del poble català ha sigut prohibir les corregudes de braus en tot Catalunya. Una decisió que ha creat toreros antisistema, cosa curiosa en gent d’aquest nivell social. També han sortit cants i crits que demanen llibertat, encara no sé ben bé quina llibertat, però aquesta paraula no me desagrada. Per altra banda, estan els antitaurins, gent que està molt contenta per haver aconseguit els seus propòsits democràticament sense haver tingut que rebentar ninguna seu d’algun partit polític.

Jo no dubte de les maniobres polítiques, i he vist un partit socialista a favor de les corregudes de braus, cosa lògica, ja que ha nivell estatal pot passar factura en un bon grapat de vots. També he vist a CiU en contra, açò els pot afavorir per aconseguir més vots en una Catalunya que és escassament taurina. I finalment, els seguidors a la llibertat dels animals i més simpatitzants a l’esquerra, han decidit el que és més correcte i fidel als seus ideals.

Els animals mereixen la llibertat, eixa és la llibertat en la que jo crec. Però açò és un gra molt menut en un munt d’arena. Els braus, almenys són animals que són criats per l’ésser humà, sempre i quant siguen vàlids per a torejar, en certa llibertat. Però el vertader problema resideix en la tortura psicològica i finalment física de tots i cadascun dels animals que mengem i tots els seus derivats. Una vaca engegada a una màquina que li extrau llet, on en poc de sort té 30 cm a un costat i a l’altre per bellugarse. Porcs en granges que són vertaders camps d’extermini. Pollastres i altres aus que des del moment que naixen fins que estan a punt per menjar-se’ls tan sols necessitem 43 dies.

La paraula llibertat podrà ser cridada quant tots i cadascun dels sers vius d’aquest planeta no siguen maltractats psicològicament o per pura diversió d’un públic “antisistema”. Però bé, qui serà el polític capaç de jutjar aquests fets horrorosos? Ningun, perquè el problema és el sistema, i aquest és el que falla e impedeix la llibertat a tots i cadascun dels sers vius del planeta Terra.

Els balcons d'Espanya

De cop i volta u s’adona de que hi ha una gran quantitat de nacionalistes, o com molt bé hem pogut escoltar i llegir per alguns racons, nacional futboleristes. Els carrers plens de banderes espanyoles, algunes pelades, altres amb l’escut monàrquic i unes altres que li fan publicitat a una coneguda marca d’alcohol. Almenys, les del pollastre ja estan en els calaixos, encara que alguna cosa rara he vist per ací (aquella que deia “Una grande y libre”).

Pot ser, alguns només llegint el primer paràgraf, ja estaran pensant que mal patriota sóc o que l’únic que vull es que Espanya no guanye. En quant al patriotisme, teniu tota la raó, no sóc un gran patriota, sinó tot el contrari, me’n fot en els patriotismes vinguin d’on vinguin, perquè he pogut comprovar que l’únic que creen és odi entre pobles i pau entre classes. Però pel que fa a les derrotes o victòries d’Espanya, no vull que perga, vull que guanyen els millors, i pel que vist, l’estil de joc de l’equip espanyol és el que més m’agrada.

Aquesta eufòria tan gran entre la gent hem sorprèn, segurament serà perquè és l’esport rei en aquest estat, eixa és l’única gran conclusió que puc traure, perquè Gemma Mengual, Alberto Contador o el propi Rafa Nadal mai han aconseguit tants seguidors, i això que han aportat molt a l’esport.

La victòria està a punt d’arribar, pot ser aquest proper diumenge, ja veurem, i la federació de futbol ja pot anar preparant 600.000€ a cada jugador i la FIFA els 30 milions que seran per la guanyadora i els 24 milions per la que queda segona. Mentrestant, els estudiants i estudiantes universitaris, també becats per l’estat (1.200 milions d’euros pel 2010), rebem, amb un poc de sort, el que ens costa la matricula.

El futbol mou molts diners, no ho negaré, però els enginyers, economistes, sociòlegs, mestres, professors, metges i demés llicenciatures o diplomatures, juntament amb els obrers i obreres som els que menegem un país.