Crisis, paro y frustración

Uno para a ver las cifras de paro que rondan nuestra población y, cuanto menos, son alarmantes. En Orpesa, cuando teníamos aquel alarde de crecimiento y prosperidad por el boom inmobiliario, eran pocos los que preveían un futuro muy agrio para la ciudad. El Ayuntamiento de Orpesa vivía en un mundo oscuro donde había grandes ingresos y un aumento demográfico que subía como la espuma.

Al igual que el crash del 29, en 2008, la economía mundial sufrió un gran revés que muy pocos pudieron soportar. Esta nueva crisis, nombrada por algunos crisis NINJA, cuyo significado anglosajón es no income, no jobs, no assets, que traducido y resumido quedaría como que si no hay ingresos en las empresas, no hay trabajo para las personas y, por tanto, no habrá para comprar activos (propiedades).

Cualquier persona a estas alturas sabe de qué pié se cojeaba en Orpesa y, por supuesto, en el resto del país. Este pie que ahora ya no tiene arreglo es la construcción desmesurada y sin control. Inmediatamente se vio cual era la verdadera economía que nos distinguía del resto del mundo, porque una vez los bancos cerraron el grifo, la venta de viviendas cayó inmediatamente, con lo cual, venía acompañado de un despido masivo de toda aquella gente del sector de la construcción, que no era, ni mucho menos, pequeña.

Las nuevas ofertas turísticas, unos destinos que cada vez eran más atractivos y competitivos, parecían no importarle demasiado a los gobernantes de este país y, en exclusiva, a este pueblo. Dedicamos todo nuestro esfuerzo en hacer grandes edificios de apartamentos que apostaban por un turismo que se alejaba bastante de la hegemonía orpesina, una hegemonía que apostaba por el turismo de calidad y de futuro.

Ahora mismo lo que tenemos en Orpesa es bastante más diferente a algunas de nuestras poblaciones vecinas. Por ejemplo Benicàssim, este pueblo vecino, que también apuesta por el turismo, con un censo de 18.000 habitantes, casi ocho mil personas más que Orpesa, tiene menos parados. Estas cifras son para estudiarlas y no para quedarse viendo como pasa el tiempo. Como podemos observar en el gráfico, el paro anual ha subido un 10,6% este año, y en Noviembre casi 4 puntos.

De aquellos escasos dos mil vecinos que formaban parte de Orpesa no hará más de diez años, pueden echar la vista atrás y ver que se ha ganado y que se ha perdido. La tranquilidad, la confianza, los niños por las calles… no eran demasiados los servicios que se tenían, pero eran los suficientes. Ahora se pasa a tener una ciudad, perdiendo todas aquellas virtudes, cosa que es normal de pasar de pueblo a ciudad, pero ¿Dónde están los beneficios que reporta vivir en una ciudad? Un servicio médico deficiente, una piscina municipal que no llega, unos alumnos que han tenido que estar en aulas prefabricadas durante años, no hay cines, teatros, una biblioteca con horario de mañana o de tarde, servicios de transporte público que son para llorar, un patrimonio cultural descuidado... Todas y cada una de estas cosas son las que nos hacen grandes como ciudad, como atractivo turístico y como garantía de futuro.

Cuando las barreras te impiden el paso

Eso fue lo que me pasó el domingo 17 de Octubre de 2010 cuando venía de tomar una copa de Benicàssim con mi chica. Decidí volver por la costa y contemplar el mar y aquella adorable zona de La Renegà que tanto me enamora. Al llegar a la altura de Platgetes, para sorpresa mía, me di cuenta de que las barreras de acceso a dicha urbanización estaban bajadas, cosa que me sorprendió, ya que desde 2005 esta zona es de titularidad pública.

Intente acceder al interior de la urbanización, y cuando llegue a la altura de la caseta del vigilante de seguridad éste salió de su guarida. Me preguntó que donde iba, cosa que nunca me suele preguntar un desconocido cuando voy por la calle, pero sin importarme responderle, le dije que iba a dar un vuelta por las calles de Platgetes. Se quedó mirándome de forma extraña, suponiendo que no era el típico turista que se había equivocado de calle. Su respuesta fue clara y tajante, diciéndome que no podía acceder.

Sinceramente, me quedé bloqueado y sin palabras, y como ya he dicho, no era habitual que los desconocidos me preguntaran donde me dirigía, pero lo que nunca me había dicho nadie, era que no podía pasar por una calle pública, y en todo caso, me lo podría decir una autoridad. Después de mi período de bloqueo mental, decidí responderle que aquello era público, y a menos que fuese una calle peatonal, no podía impedirme el paso. Respondió que si era público, notando que aquel señor era la simple marioneta que cumplía órdenes de sus superiores.

Dejé de entablar la conversación con el guarda de seguridad, pues él no es culpable de nada, y no podría solucionar nada de ninguna de las maneras hablando con él. Decidí realizar una llamada a un hombre del pueblo, y que desafortunadamente para él, siempre le toca estar a disposición de muchos cuando hay un problema en Orpesa, pero no piensen que éste es el alcalde, ni mucho menos, es Josep Lluís Romero, portavoz del grupo local de BLOC d’Orpesa en el ayuntamiento, hombre de confianza y que es sabedor de muchos temas de este calibre.

Mantuve una conversación con Josep Lluís, diciéndome que no era el primero que le llamaba, tenía la opción de llamar a la Guardia Civil, y que vinieran hasta el lugar de lo acaecido. Lleno de ira, puse la marcha atrás y me fui de aquel lugar que aun olía a azufre.

Pasado un tiempo, y ya más tranquilo, recordé aquel escrito que envió el Jefe Provincial de Costas, Ignacio Gil, al ayuntamiento de Orpesa el pasado 16 de Septiembre. En aquel informe, se obligaba al alcalde a cumplir la Ley Reguladora de Bases del Régimen Local, comunicando a la comunidad de propietarios de la urbanización Platgetes que debían retirar los carteles persuasivos de propiedad privada, el puesto de vigilancia y nuestras apreciadas barreras.

Por lo visto, el alcalde de Orpesa se ríe del Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino, y peor aún, se ríe de los propios ciudadanos de su villa. El alcalde, en su escrito a la comunidad de propietarios, sólo incluía que se retirasen las señales de propiedad privada, olvidándose en el mismo del puesto y las barreras. Aun así, Costas arremete contra el alcalde diciéndole que “el reglamento establece unas determinaciones para garantizar el acceso público a la ribera del mar (artículo 52,2 del Reglamento)”.

Unas últimas declaraciones de Rafael Albert, el alcalde de Orpesa, fueron que obligó a la comunidad de propietarios de Platgetes a instalar unos pulsadores para todo aquel que quisiera pasar. Desde mi punto de vista, una ofensa hacia la libertad de circular por las vías públicas, primero porque puede confundir a ciudadanos que no conozcan esta lamentable situación, y segundo porque ralentiza considerablemente la circulación de vehículos por la calzada, ¿se imaginan tener que bajar de sus coches en plena carretera para abrir una barrera y poder seguir circulando? De todas formas, ¿dónde están los pulsadores?, tal vez se deba instalar un mapa en busca del botón, así como aquellos piratas en busca de tesoros, pero creo que el tesoro no está. Señor Albert, cumpla la ley, y no hará falta ningún tipo de mapa.

Sis a ú

Estava escoltant el Barça-València per Catalunya Ràdio, ja que al País valencià està censurat TV3, i lamentablement Canal 9 és un canal que deixa molt que desitjar, quant de colp tampoc el podia escoltar per aquesta ràdio, possiblement un error tècnic, no vull malpensar. He avançat un poc i he sintonitzat RNE quant ja estaven en els minuts de descompte, el resultat final, 2 a 1 a favor del de la ciutat comtal.

He decidit engegar la televisió novament, ara ja podia veure TV3, cosa freqüent, ja que quant finalitza el pertinent esdeveniment esportiu que també es televisa per Canal 9, aquests últims li tornen a donar al ON per TV3, tal volta serà per dir que han tingut la quota de pantalla més alta, no ho sé. He anat canviant de canal, passant per La Nória, una entrevista a un empresari hostaler en CNN+ fins que he arribat a Intereconomía amb el programa Más se perdió en Cuba, no sé si durant la dictadura de Batista o la Revolució cubana, necessitaria fer un ample anàlisis.

Com que el debat que estaven fen a Intereconomía era del meu gust, he decidit quedar-me una estona mirant i escoltant tot allò que es cuinava allí dins. Concretament estaven parlant de Catalunya. En els meus deu o quinze minuts que he estat allí pendent, corria pel meu cos una estranya sensació de nàusees, no podia seguir amb aquella espècie de galliner anticatalanista. Més concretament era un 6 contra 1, aquell genet solitari hem feia llàstima i tot, des d’ací felicitar a tots aquells valents i valentes que són capaços d’anar a aquesta emissora.

Els temes tractats sobre Catalunya, com no, han sigut l’estatut, la retolació en català, l’escola en català i com no, el nacionalisme català. Aquest últim tema, sempre hem sorprèn, el nacionalisme, una paraula tan odiada pels espanyolistes. Abans he fet referència a anticatalanistes, és a dir, nacionalistes espanyols, digueu-lo com vulgueu, però així és. Pareix ser que els nacionalistes només siguen els bascs, gallecs o catalans, i no és ni molt menys així. Qui és el valent que hem diu que el Partit Popular no és nacionalista? I ben nacionalista que és, però espanyol. Col·laboradors i col·laboradores de Más se perdió en Cuba, no vos desprestigieu tant, no vos insulteu tant, per favor, no sigueu com un jueu donant suport al règim nazi. Demane al senyor Gabilondo, ministre d’educació, que en l’escola s’ensenye que és nacionalisme.

Finalment, quant ja no he pogut suportar més la situació, ha sortit un altre col·laborador de la dreta del presentador, que ha sigut donat a conèixer com un home seguidor de les costums catalanes. M’ha sorprès ja que ha començat a parlar un català molt curat i correcte, millor que el de Montilla, i segons s’ha dit, mai ha estat en Catalunya ni s’ha comunicat en catalans, només llegint i mirant programes de televisió en català. Sorprès per una banda per escoltar 5 segons parlar en català a Intereconomia, i més sorprès encara per parlar eixa llengua sense xafar aquella terra. Però no ha finalitzat aquí, quant s’ha ficat a parlar castellà aquest home m’ha recordat al veí de baix del meu mas quant parla en mon tio, un tio manxec, és a dir, castellanoparlant. Tota la vida estudiant anglès, i no entenc com puc desconèixer-lo tant, i aquest home vivint en Madrid i escoltant TV3 és un crack del català. Tot ha quedat amb la discussió de la imposició del català i ixes tonteries, però del que n’estic ben segur és que jo aquí no puc veure TV3 per culpa dels meus governants defensors de la llibertat d’expressió.

Lluita per la paraula llibertat

En els darrers dies l’ambient està prou tens, i això m’agrada. Els medis de comunicació, la gent, els animals, tots estan braus. Al parèixer, tot està condicionat per una votació en el parlament de Catalunya.

La decisió del poble català ha sigut prohibir les corregudes de braus en tot Catalunya. Una decisió que ha creat toreros antisistema, cosa curiosa en gent d’aquest nivell social. També han sortit cants i crits que demanen llibertat, encara no sé ben bé quina llibertat, però aquesta paraula no me desagrada. Per altra banda, estan els antitaurins, gent que està molt contenta per haver aconseguit els seus propòsits democràticament sense haver tingut que rebentar ninguna seu d’algun partit polític.

Jo no dubte de les maniobres polítiques, i he vist un partit socialista a favor de les corregudes de braus, cosa lògica, ja que ha nivell estatal pot passar factura en un bon grapat de vots. També he vist a CiU en contra, açò els pot afavorir per aconseguir més vots en una Catalunya que és escassament taurina. I finalment, els seguidors a la llibertat dels animals i més simpatitzants a l’esquerra, han decidit el que és més correcte i fidel als seus ideals.

Els animals mereixen la llibertat, eixa és la llibertat en la que jo crec. Però açò és un gra molt menut en un munt d’arena. Els braus, almenys són animals que són criats per l’ésser humà, sempre i quant siguen vàlids per a torejar, en certa llibertat. Però el vertader problema resideix en la tortura psicològica i finalment física de tots i cadascun dels animals que mengem i tots els seus derivats. Una vaca engegada a una màquina que li extrau llet, on en poc de sort té 30 cm a un costat i a l’altre per bellugarse. Porcs en granges que són vertaders camps d’extermini. Pollastres i altres aus que des del moment que naixen fins que estan a punt per menjar-se’ls tan sols necessitem 43 dies.

La paraula llibertat podrà ser cridada quant tots i cadascun dels sers vius d’aquest planeta no siguen maltractats psicològicament o per pura diversió d’un públic “antisistema”. Però bé, qui serà el polític capaç de jutjar aquests fets horrorosos? Ningun, perquè el problema és el sistema, i aquest és el que falla e impedeix la llibertat a tots i cadascun dels sers vius del planeta Terra.

Els balcons d'Espanya

De cop i volta u s’adona de que hi ha una gran quantitat de nacionalistes, o com molt bé hem pogut escoltar i llegir per alguns racons, nacional futboleristes. Els carrers plens de banderes espanyoles, algunes pelades, altres amb l’escut monàrquic i unes altres que li fan publicitat a una coneguda marca d’alcohol. Almenys, les del pollastre ja estan en els calaixos, encara que alguna cosa rara he vist per ací (aquella que deia “Una grande y libre”).

Pot ser, alguns només llegint el primer paràgraf, ja estaran pensant que mal patriota sóc o que l’únic que vull es que Espanya no guanye. En quant al patriotisme, teniu tota la raó, no sóc un gran patriota, sinó tot el contrari, me’n fot en els patriotismes vinguin d’on vinguin, perquè he pogut comprovar que l’únic que creen és odi entre pobles i pau entre classes. Però pel que fa a les derrotes o victòries d’Espanya, no vull que perga, vull que guanyen els millors, i pel que vist, l’estil de joc de l’equip espanyol és el que més m’agrada.

Aquesta eufòria tan gran entre la gent hem sorprèn, segurament serà perquè és l’esport rei en aquest estat, eixa és l’única gran conclusió que puc traure, perquè Gemma Mengual, Alberto Contador o el propi Rafa Nadal mai han aconseguit tants seguidors, i això que han aportat molt a l’esport.

La victòria està a punt d’arribar, pot ser aquest proper diumenge, ja veurem, i la federació de futbol ja pot anar preparant 600.000€ a cada jugador i la FIFA els 30 milions que seran per la guanyadora i els 24 milions per la que queda segona. Mentrestant, els estudiants i estudiantes universitaris, també becats per l’estat (1.200 milions d’euros pel 2010), rebem, amb un poc de sort, el que ens costa la matricula.

El futbol mou molts diners, no ho negaré, però els enginyers, economistes, sociòlegs, mestres, professors, metges i demés llicenciatures o diplomatures, juntament amb els obrers i obreres som els que menegem un país.

Pensant en "La Renegà"

Quant jo era un nen, els caps de setmana, anava amb la meva família i amics a un lloc increïble conegut com “la Renegà”. Fèiem grans dinars baix els pins que neixen doblegats gràcies a la força del vent. Un pins verds, que hem proporcionaven un oxigen pur i em donaven forces per enamorar-me de la natura. Tots junts caminàvem contemplant el més natural de la vida, aquelles rocositats que s'endinsaven mar a dintre, els esquirols que passejaven sobre les rames dels pins, que vegades jo tan orgullós els seguia i observava com es menjaven les pinyes, col·leccionant aquelles que ja estàvem rossegades, era una cosa que m'impressionava.

A banda de contemplar la natura des de terra, el dia que feia bona mar, una mar encantadora i preciosa on es podia contemplar el fons que tans misteris amagava, anava en mon pare a bussejar. Allò era el que definitivament entrava al fons del meu cor, veure els peixos donant culejades per escapar de la meua presència, els polps soltant la seua tinta negrosa per amagar-se en una xicoteta fissura en la roca o aquella impressionant arena blanca creada al llarg de milions de anys.

Aquestes, junt a la vida social i els bons moments passats, van ser les coses que hem van dur a estimar “La Renegà”. Lamentablement, existeixen persones que volen privar als fills dels nostres fills, i no caldria anar tan lluny, dels moments que he viscut jo. Hem sorprèn, sincerament, que existeixi aquest tipus de gent, la qual només té una preocupació en aquesta vida, i és emplenar-se les butxaques.

Tot açò, ho dic perquè ha arribat un punt en que crec que hi ha que dir prou!, primer va ser la urbanització de Torre Bellver, casualment cremant-se el terreny boscós que ara ocupen les cases del milionaris. Ara, per acabar de fer-lo mal bé tot, la notícia és un hotel a tan sols 50 metres de la “Torre Colomera”, una torre que forma part d'un Bé d'interès cultural (BIC), i estan dintre d'un distintiu tant important a nivell europeu, com ho és un LIC.

El primer tir ja està disparat, ara vindrà la resta del carregador. Un hotel que servirà de precedent per a tots els demés. Un hotel que destruirà la qualitat paisatgística de l'entorn. De la torre “Colomera” a la torre de “La Corda”, lloc on està “La Renegà”, tindrem unes vistes, per alguns lliurepensadors meravelloses, de formigó enlloc de la verda vegetació. Destruirem la flora, la fauna, els meravellosos esquirols no podran pujar per les rames dels pins, ho faran pels murs de formigó, que lamentablement no contenen els pinyons que tan adoren.

A més, i com és moda ara, la Via Verda, que travessa tot aquest entorn, serà un excel·lent centre de publicitat i màrqueting, podrem gaudir de cartells (SE VENDE O SE ALQUILA), les estreles no només seran convidades de la nit, sinó que també gaudirem d'elles pel dia, inclús sabrem la categoria que tenen.

Jo he sentit la Renegà, com vull que la sentisca tota altra persona en el futur, i vull seguir formant part d'ella. Si no defenem el nostre entorn, anirem per un mal camí. Deuríem de dir prou a aquestes aberracions i abusos de poder e impedir que es faça una cosa com aquestes. Per concloure, només deixaré un missatge per certes persones, elles ja sabran qui són, i és que vosaltres tindreu la cartera més plena que avanç, però del que estic segur és de que tots els bons moments que he passat jo en La Renegà no tenen preu.