dijous, 21 d’octubre del 2010

Cuando las barreras te impiden el paso



Eso fue lo que me pasó el domingo 17 de Octubre de 2010 cuando venía de tomar una copa de Benicàssim con mi chica. Decidí volver por la costa y contemplar el mar y aquella adorable zona de La Renegà que tanto me enamora. Al llegar a la altura de Platgetes, para sorpresa mía, me di cuenta de que las barreras de acceso a dicha urbanización estaban bajadas, cosa que me sorprendió, ya que desde 2005 esta zona es de titularidad pública.

Intente acceder al interior de la urbanización, y cuando llegue a la altura de la caseta del vigilante de seguridad éste salió de su guarida. Me preguntó que donde iba, cosa que nunca me suele preguntar un desconocido cuando voy por la calle, pero sin importarme responderle, le dije que iba a dar un vuelta por las calles de Platgetes. Se quedó mirándome de forma extraña, suponiendo que no era el típico turista que se había equivocado de calle. Su respuesta fue clara y tajante, diciéndome que no podía acceder.

Sinceramente, me quedé bloqueado y sin palabras, y como ya he dicho, no era habitual que los desconocidos me preguntaran donde me dirigía, pero lo que nunca me había dicho nadie, era que no podía pasar por una calle pública, y en todo caso, me lo podría decir una autoridad. Después de mi período de bloqueo mental, decidí responderle que aquello era público, y a menos que fuese una calle peatonal, no podía impedirme el paso. Respondió que si era público, notando que aquel señor era la simple marioneta que cumplía órdenes de sus superiores.

Dejé de entablar la conversación con el guarda de seguridad, pues él no es culpable de nada, y no podría solucionar nada de ninguna de las maneras hablando con él. Decidí realizar una llamada a un hombre del pueblo, y que desafortunadamente para él, siempre le toca estar a disposición de muchos cuando hay un problema en Orpesa, pero no piensen que éste es el alcalde, ni mucho menos, es Josep Lluís Romero, portavoz del grupo local de BLOC d’Orpesa en el ayuntamiento, hombre de confianza y que es sabedor de muchos temas de este calibre.

Mantuve una conversación con Josep Lluís, diciéndome que no era el primero que le llamaba, tenía la opción de llamar a la Guardia Civil, y que vinieran hasta el lugar de lo acaecido. Lleno de ira, puse la marcha atrás y me fui de aquel lugar que aun olía a azufre.

Pasado un tiempo, y ya más tranquilo, recordé aquel escrito que envió el Jefe Provincial de Costas, Ignacio Gil, al ayuntamiento de Orpesa el pasado 16 de Septiembre. En aquel informe, se obligaba al alcalde a cumplir la Ley Reguladora de Bases del Régimen Local, comunicando a la comunidad de propietarios de la urbanización Platgetes que debían retirar los carteles persuasivos de propiedad privada, el puesto de vigilancia y nuestras apreciadas barreras.

Por lo visto, el alcalde de Orpesa se ríe del Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino, y peor aún, se ríe de los propios ciudadanos de su villa. El alcalde, en su escrito a la comunidad de propietarios, sólo incluía que se retirasen las señales de propiedad privada, olvidándose en el mismo del puesto y las barreras. Aun así, Costas arremete contra el alcalde diciéndole que “el reglamento establece unas determinaciones para garantizar el acceso público a la ribera del mar (artículo 52,2 del Reglamento)”.

Unas últimas declaraciones de Rafael Albert, el alcalde de Orpesa, fueron que obligó a la comunidad de propietarios de Platgetes a instalar unos pulsadores para todo aquel que quisiera pasar. Desde mi punto de vista, una ofensa hacia la libertad de circular por las vías públicas, primero porque puede confundir a ciudadanos que no conozcan esta lamentable situación, y segundo porque ralentiza considerablemente la circulación de vehículos por la calzada, ¿se imaginan tener que bajar de sus coches en plena carretera para abrir una barrera y poder seguir circulando? De todas formas, ¿dónde están los pulsadores?, tal vez se deba instalar un mapa en busca del botón, así como aquellos piratas en busca de tesoros, pero creo que el tesoro no está. Señor Albert, cumpla la ley, y no hará falta ningún tipo de mapa.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Sis a ú

Estava escoltant el Barça-València per Catalunya Ràdio, ja que al País valencià està censurat TV3, i lamentablement Canal 9 és un canal que deixa molt que desitjar, quant de colp tampoc el podia escoltar per aquesta ràdio, possiblement un error tècnic, no vull malpensar. He avançat un poc i he sintonitzat RNE quant ja estaven en els minuts de descompte, el resultat final, 2 a 1 a favor del de la ciutat comtal.

He decidit engegar la televisió novament, ara ja podia veure TV3, cosa freqüent, ja que quant finalitza el pertinent esdeveniment esportiu que també es televisa per Canal 9, aquests últims li tornen a donar al ON per TV3, tal volta serà per dir que han tingut la quota de pantalla més alta, no ho sé. He anat canviant de canal, passant per La Nória, una entrevista a un empresari hostaler en CNN+ fins que he arribat a Intereconomía amb el programa Más se perdió en Cuba, no sé si durant la dictadura de Batista o la Revolució cubana, necessitaria fer un ample anàlisis.

Com que el debat que estaven fen a Intereconomía era del meu gust, he decidit quedar-me una estona mirant i escoltant tot allò que es cuinava allí dins. Concretament estaven parlant de Catalunya. En els meus deu o quinze minuts que he estat allí pendent, corria pel meu cos una estranya sensació de nàusees, no podia seguir amb aquella espècie de galliner anticatalanista. Més concretament era un 6 contra 1, aquell genet solitari hem feia llàstima i tot, des d’ací felicitar a tots aquells valents i valentes que són capaços d’anar a aquesta emissora.

Els temes tractats sobre Catalunya, com no, han sigut l’estatut, la retolació en català, l’escola en català i com no, el nacionalisme català. Aquest últim tema, sempre hem sorprèn, el nacionalisme, una paraula tan odiada pels espanyolistes. Abans he fet referència a anticatalanistes, és a dir, nacionalistes espanyols, digueu-lo com vulgueu, però així és. Pareix ser que els nacionalistes només siguen els bascs, gallecs o catalans, i no és ni molt menys així. Qui és el valent que hem diu que el Partit Popular no és nacionalista? I ben nacionalista que és, però espanyol. Col·laboradors i col·laboradores de Más se perdió en Cuba, no vos desprestigieu tant, no vos insulteu tant, per favor, no sigueu com un jueu donant suport al règim nazi. Demane al senyor Gabilondo, ministre d’educació, que en l’escola s’ensenye que és nacionalisme.

Finalment, quant ja no he pogut suportar més la situació, ha sortit un altre col·laborador de la dreta del presentador, que ha sigut donat a conèixer com un home seguidor de les costums catalanes. M’ha sorprès ja que ha començat a parlar un català molt curat i correcte, millor que el de Montilla, i segons s’ha dit, mai ha estat en Catalunya ni s’ha comunicat en catalans, només llegint i mirant programes de televisió en català. Sorprès per una banda per escoltar 5 segons parlar en català a Intereconomia, i més sorprès encara per parlar eixa llengua sense xafar aquella terra. Però no ha finalitzat aquí, quant s’ha ficat a parlar castellà aquest home m’ha recordat al veí de baix del meu mas quant parla en mon tio, un tio manxec, és a dir, castellanoparlant. Tota la vida estudiant anglès, i no entenc com puc desconèixer-lo tant, i aquest home vivint en Madrid i escoltant TV3 és un crack del català. Tot ha quedat amb la discussió de la imposició del català i ixes tonteries, però del que n’estic ben segur és que jo aquí no puc veure TV3 per culpa dels meus governants defensors de la llibertat d’expressió.