Ja fa
molt de temps que he deixat de banda aquest xicotet bloc amb les meves
reflexions. Afortunadament és la vida la que me impedeix deixar una sola estona
lliure per poder reflectir les meves vivències en algunes línies. La vida en el
darrer any ha pegat moltes voltes, i és que he estat vivint en tres llocs
diferents del vell continent.
La
primera part de l'any la vaig passar a Irlanda, una meravellosa illa que amaga
un gran patrimoni cultural i paisatgístic impressionant. Va ser la primera
vegada que vaig deixar la meva casa per anar a viure a un altre lloc i estudiar
en una universitat diferent. Els mesos que vaig passar allí van ser increïbles,
ple de molt bona gent de arreu del món i la resta del territori espanyol. Noves
cultures i formes de vida que fan obrir la teua ment i veure la realitat amb
els teus propis ulls.
El meu
primer propòsit era poder aprendre a moure'm en la llengua anglesa, una llengua
que lamentablement la tenia molt fluixa i hem resultava costós utilitzar-la.
Poc a poc, anant a la universitat, viure el dia a dia i conviure amb una
parella polonesa i un alemany hem va ajudar prou a aprendre'n un poc més
d'ella.
Però
el mes important que vaig aprendre en aquella terra no va ser una nova llengua,
sinó que vaig aprendre a multiculturitzar-me. Mai podria oblidar una bona vesprada
amb uns amics turcs prenen un té o una bona festa polonesa amb vodka. Parlar i
parlar del món i de la seua i la teua cultura, la teua llengua o si és el cas
la seua religió. Anar amb els col·legues a un bon Pub irlandès i fer-te una
bona pinta de Guinness era ja tradicional entre nosaltres mentre escoltàvem
música irlandesa amb versions de The Dubliners i mai oblidant aquella cançó que
tant hem fascina, Whisky in the jar. Una costa impressionant amb uns poblets
pescadors que feien la seva vida, parcs naturals amb uns llacs impressionants
que et deixen amb la boca oberta o el encara persistent problema que hi ha en Irlanda
del nord entre catòlics i protestants, o més ben dit, independentistes (catòlics)
contra unionistes britànics (protestants) amb un mur de 11 metres que a partir
de les 20:00 hores els separa fins al dia següent.
A
l'estiu vaig tornar al meu volgut poble, Orpesa, on vaig estar treballant i
estudiant tot un estiu per tirar endavant i poder continuar en aquesta vida, on
pràcticament els moments de oci van ser nuls, encara que vaig tornar a estar en
companyia de la meua gent, la gent que estime.
A
partir de Setembre, després de finalitzar els examens, vaig vindre a Portugal,
exactament a la seua capital, Lisboa. El temps aquí ha passat molt ràpid, i en
poc de temps tornaré a la meua terra per poder concluir els meus estudis i
saber que hem depara el futur.
Al
igual que en Irlanda, la vida multicultural també està en Lisboa, amb una
llengua desconeguda totalment per mi en un principi, però que afortunadament si
saps castellà i valencià és molt més fàcil de conèixer-la i poder parlar i
entendre en molt poc de temps. Això si, en tres mesos en Espanya crec que vaig
parlar anglès en el càmping que estava treballant amb alguns turistes europeus,
però fora d'aquest recinte no vaig escoltar una sola paraula anglosaxona, cosa
que ens diferencia molt de Portugal, on les series i pel·lícules són en versió
original i no es fan patètics doblatges, on pots anar pel carrer i preguntar en
anglès i que et responguin sense cap problema, amb una universitat on tots els
professors tenen coneixements d’anglès i s'imparteix un gran nombre
d'assignatures en aquesta llengua, crec que podríem prendre exemple en aquest
sentit del país veí.
Pel
que fa a la pròpia Lisboa no tinc paraules, perquè hem pareix la ciutat més bohèmia
i encantadora que he vist fins el moment. Començant pel barri de Alfama,
caminant per la zona de Betlem i prendre uns típics pastissos de nata, visitar
Sintra, recórrer carrers plens de tendes de discos musicals, veure la Praça do
Comerço amb la posta del Sol i de fons el pont del 25 d’Abril crec que són
coses que no tenen preu, i que molt poques ciutats del món poden tindre. Lisboa
és simplement meravellosa.
Però
una vegada més hem quede amb la gent, perquè no hi ha res mes bonic en aquesta
vida que conèixer gent de arreu del món. Saber que els musulmans si que poden
veure alcohol, saber que el 99% dels joves italians odia a Berlusconi, saber
que Alemanya no és el paradís que vol vendre la premsa internacional, descobrir
que el vodka és només pels polonesos, assabentar-te de que Castelló és coneguda
per la resta dels espanyols per un aeroport sense avions i un senyor que sempre
li toca la loteria... El que puc extraure d’aquest any és molt important, i es
que abans de parlar d’algun tema ens tenim que informar moltíssim i si es
possible viure al costat del problema a tractar, mentrestant, els polítics no
saben que fer, o tal volta sí, veure la realitat des d’un altra perspectiva.
